Jo bestselejo, tu bestseleges, ell i ella bestselegen

Arriba a les llibreries El enigma best-seller. Advertència: aquest llibre no és apte per a tots els públics. Vull deixar les coses clares abans de continuar no sigui cas que un voluntariós comprador s'hi deixi uns eurons a canvi d'un disgust perfectament remeiable.

Cito: "Subliteratura. Paraliteratura. Pseudoliteratura. Contraliteratura. Infraliteratura. Es sólo una muestra de la amplia gama de términos nacidos para referirse a una constelación de obras literarias surgidas en el contexto de la cultura de masas. Palabras formadas con prefijos que ponen de manifiesto una evidente connotación peyorativa y con los que parece querer destacarse sobre todo el carácter intrascendente de este tipo de obras, a las que se las suele responsabilizar de haber degradado la cultura. De haberla rebajado a simple medio de entretenimiento. La expresión Trivialliteratur que se utiliza en Alemania para referirse a estas obras es bastante elocuente al respecto."

Y també: "Como fenómeno surgido en el contexto de la cultura de masas, el best-seller suele ser visto como un producto popular estratégicamente pensado para estimular la salida comercial. La estrategia no sólo corre a cuenta del autor, por supuesto. Hay que contar también con los editores, los agentes literarios y otros muchos especialistas que dominan a la perfección el conjunto de operaciones comerciales que conviene poner en práctica para potenciar al máximo las ventas de una obra literaria. En este sentido, puede decirse que una especie de operación triunfo, en la que intervienen varios agentes, precede al best-seller en la mayoría de los casos (...). Oportunismo o calculada planificación, hoy por hoy no resulta concebible un best-seller sin su correspondiente operación triunfo."

I no afegirem més llenya al foc, excepte per acotar que l'amplitud de mires que ofereix el rigorós anàlisi de l'autor es fa palès tot donant veu als mateixos autors de superventes així com també la dels seus aliats.

El enigma best-seller. Fenómenos extraños en el campo literario. VIÑAS PIQUER, David. Ariel Letras. ISBN 9788434425156.

Senyor bloc

Tot i que el bloc acaba la seva publicació avui, aquí hi teniu el Quadern Gris del senyor Pla. La seva publicació va encetar-se un 3 de març de 2008, data en què es complien els 90 anys de l'inici de la seva redacció per un jove Josep Pla que aleshores comptava amb 21 anys.

Per als qui tingueu un estil espès, brut i enrevassat, es recomanable llegir a Pla a fi de contagiar-se del seu estil pla ―clar, precís i sobri.

D'altra banda, a tall de tafaneria, a les antípodes de la cibernètica malla oceànica hem trobat el bloc més influent de les blocosferes hispanes ―segons hem sentit a dir. En aquest cas és tan meritori obtenir certa notorietat a la blocosfera com convertir-se en megàfon de la doctrina del pensament únic: voleu saber què cal pensar sobre Economia 2.0, Deflació, Open Government, Terrorisme...? doncs feu-hi una ullada.

O bé us en faig cinc cèntims: les doctrines del gurú de l'empresa 2.0 fan saber que la nostra societat civil acusa l'abús d'uns poders públics opressors i que resulta que l'alternativa a tot aquest desori es diu empresa. Què guai! no serà que el poder econòmic i el poder de l'Estat s'avenen en una furtiva aliança i és d'aquesta natura l'híbrid sortint ―l'esmentat desori: la Democràcia S.A.?

Les hores

Avui les hores han transcorregut pausadament. El temps ―sempre tan amant de la porfídia― no ha amuntegat avui esglais de vertigen sobre cap abisme amb rails de funicular. Contràriament, avui hi ha hagut lloc per a la tetera, uns peücs de temporada, el quadern, el tou de la butaca... el vell escafandre d’ahir, mentrestant, palplantat ―com d’escaiola―, s’ho ha fitat des de l’altre costat de l’habitació. Avui, cap trencanous de cap color blau marí platejat no ha polsat les temples ―tímides hores! Avui, dues busques han donat les hores amb espaiositat des de l’interior d’un llustrat Ictíneo. Tres màstils ―cervical, dorsal i lumbar― amb les veles empopades han creuat un dia sense correccions del rumb i, a la fi, quatre ports han clos aquesta banyera de Ulisses que, no fa gaire, vessava pels marges com un vas fart.

Una petita aturada, tal dia com avui, per a un corredor de fons: un breu descans. Un glop d’antropòfag d’aquest vas esmunyedís que sua a tants quilòmetres per hora.

I si el rang competitiu administra jeràrquicament vencedors i vençuts, el corredor de fons, només ell, governa les seves passes i guia el seu esperit. No obstant això, sense l’ardit dels altres corredors de fons, a pesar de córrer curses diferents en escenaris aliens, la gesta de l’individu corre el perill de quedar reduïda a un escarit simulacre.

The Heart – From ‘Stalker’ by Andrei Tarkovsky

Què voleu que hi faci? elemental, ja ho sé. Sé que hi ha hagut dies millors i dies pitjors. I també que hi ha hagut milers de dies i milions d'hores. Però a més a més també hi ha les petiteses. I les cabòries. I els mals de cap. I moments passatgers. I passen les hores. I s'encadenen els pensaments. El temps s'esmuny dementre alguns escrupulosos forassenyats el perden sense treure'n l'aigua clara.

The Blues Brothers – Minnie the Moocher

Carall Trempat

Aquest és l'etern post del blocaire sense res a dir. De l'etern blocaire sense paraules. Una vegada més em pregunto què hi faig aquí i què hi pinta aquest bloc en tot això.

A continuació rellegeixo la sentència que dóna nom al bloc i no puc sinó rendir-me a l'evidència: n’hi ha que neixen estomacats; és a dir: n’hi ha que neixen apallissats; i també: n’hi ha que neixen atonyinats; i estovats, i surrats o bé surrejats; n’hi ha, fins i tot, que neixen garrotejats i tothom, qui més qui menys, no ens enganyéssim pas, per un motiu o una altre ja neix escalfat: o no és cert que tot infant s’endu una mà de cops al paner en néixer?



Malgrat la nosa a l’entrecuix que presenta vestir tal i tal pantaló, aquest cap de setmana hem après a conviure amb la concupiscència sense desordre aparent i sense perdre l’apetit. El Cavall Bernat sia beneït entre totes les vergues.

La setmana passada vam convenir que aquesta quedaria fraccionada en set dies. Aquesta vuitmana, en canvi, només disposarà de set dies. Esperem que això no alteri l’ànim dels feligresos de nostra parròquia ni els faci perdre la trempera.

La fal·lera d’un tomàtec servidor per la nosa a l’ouaire ―una fal·lera pitonesca― hauria dut al fracàs tota temptativa de lectura no concupiscent de dit post de Carall Trempat.

Aquest és l'etern post del blocaire sense res a dir. De l'etern blocaire sense paraules. Una vegada més em pregunto què hi faig aquí i què hi pinta aquest bloc en tot això.

El carall, quan està tret, tot ho admet.

Duke Ellington – On a Turquoise Cloud

Ausiàs March i l'addicció al facebook

Que el Facebook s'ha convertit en un monstre ho sabem tots. A vegades fins i tot tenim la impressió que l'abast dels seus tentàcles pugui arribar a ser il·limitat. Però no hi fem res al respecte: a nosaltres ja només ens commou el fluir del ramat. El Facebook comença a fer olor de merda. I no només això sinó que aquest diposita els seus excrements amb cura sobre cadascuna de les ànimes que poblen tots i cadascún dels aparadors que conformen la megasuperfície comercial que resulta ser.

Perquè en esdevenir un perfil del Facebook hom adquireix la categoria de producte i en tant que això s'hi prodiga: cadascú exagerant la seva caricatura social i venent una imatge el més atractiva possible de cara a la galeria. Aquest fet predisposa als promotors del gran event social del segle XXI a estimular i aguditzar el nostre exhibicionisme: tecnologies tipus Twitter que tothora ens mantenen units via umbilical a la mare Facebook. La finalitat és mantenir-nos plenament vius units a aquestes andròmines fins suplir les nostres funcions comunicatives –no només socials!– tot donant-los cobertura per mitjà d'aquests dispositius cibernètics.

Insistentment no deixo de preguntar-me què polles hi faig jo al puto Facebook? Només trobo una resposta: sóc addicte cibersocial.

Preguntin-ho a n'Ausiàs March que al segle XV es lamentava de la seva condició de poeta –o d'escarbat per dir-ho modernament– d'una societat humana que el rebutjava i ho feia amb les seguents paraules reveladores:

Colguen les gents amb alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports;
places, carrers e delitables horts
sien cercats amb recont de grans gestes!
E vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d'altre que mi en son continu plant.

Cascú requer e vol a son semblant:
per ço no em plau la pràctica dels vius;
d'imaginar mon estat son esquius,
si com d'hom mort de mi prenen espant.

Jo em compadeixo de vosaltres així com vosaltres us compadireu de mi. I encara afegiria més: tots dos sabem que tard o d'hora haurem de desendollar l'enginy i haurem de folrar-nos d'Ironfix a fi d'aconseguir un desitjat efecte de camisa de força necessari en vistes d'una inevitable recaiguda.

Jo, per la meva part, només tinc 5 perfils de Facebook que sumen 1234 amics que expressen al llarg del dia 14357 comentaris els quals interactuen i s'enllacen amb uns d'altres 215870 amics dels meus amics que estableixen vincles amb 308225751 amics que comparteixen amistat en la xarxa social que produeix al llarg del dia 2740032841 comentaris i activitat variada com ara 6873098383645346871045763 fotografies que deixen tatuades al nostre perfil fins les ocasions més penoses que van arribar a ser fotografiades no sabem ni com ni perquè ni si calia ni si cal ni si fer-se preguntes és necessari ja que al Facebook hi tenim el consol del reconeixement tant vouyerístic com vital dels nostres companyons d'aventures cibernètiques.

Per'cabar: no'm digueu qu'aquests jetos no'stan mal apostrofats ni re'!

S.E.M.A.F.O.R.S.A.

Esciuré el post que no he escrit en tres o quatre mesos. Escriuré que vaig descobrir (sí sí descobrir) els Antònia Font pels volts de Sant Jordi. Abans simplement els detestava. Ara, en canvi, no deixo de preguntar-me qui serà aquesta tremendíssima Antònia Font: el "pibón" del poble, la "xurraca" de la facu, la primera seguidora de les desventures de la banda o la groupie que va cepillar-se a tots i cadascún dels membres dels Antònia Font.

Escriuré que vaig engolir tots els partits del Barça del final de la temporada 2008-2009. Escriuré que vaig tirar una traca enmig de la Rambla a l'alçada de Canaletes a la primera de torn: la nit del 2-6! 20 metres de traca que a mesura que es desplegaven obrien una esplanada del tamany d'un camp de tennis. Les demés celebracions: Copa del Rei, Stamford's Bridge, Lliga i Champions les vaig passar a caseta. Una mica fins la polla de futbol, tot s'ha de dir.

Escriuré que ja tinc línia. Estic connectat a la xarxa de les xarxes.

Escriuré que vaig malair la mort de'n Jacko. Hagués preferit més ignorar-lo viu que no pas haver-lo d'aguantar difunt. Però, mira tu, un mai no escull el seu trànsit al més enllà.

Escriuré que Andreu Nin mai no concursà a Operación Trumfu. Ell és més viu que en Jackson, però menys que tu i que jo.

Qui és Guim Bonzó?

Cito: "En el interior de barracas con ventilación deficiente e iluminación constante para estimular su crecimiento, los cochinos viven encerrados en jaulas que impiden su movimiento. Son engordados hasta alcanzar unos 120 kilos. Los criaderos son verdaderas ciudades de cerdos, rodeadas de mares de excrementos y bazofias." (Luis Hernández Navarro, "Las ciudades de cerdos de Smithfield", La Jornada , México D. F., 12 de mayo de 2009.)

Escriuré que un tomàtec servidor, el juny de 2001, a l'aeroport de Heathrow, tot fugint del sol anglès, va menjar-se una macburguesa i que des d'aleshores mai no ha tornat a tenir contacte culinari amb aquesta cultura gastronòmica de merda. Es pot dir més alt però no més fort.

Parlant del trànsit al més enllà. Hem sentit a dir que semàfor respon a les sigles del nom d'una empresa, S.E.M.A.F.O.R.S.A.: Serveis Estructurals de Mobilitat i Aturades Forçades per Ordres Reglamentades, Societat Anònima. En sabieu res, vosaltres?

À bientôt.

Escrot (escrutini intangile)

La poesia a continuació difícilment pugui ser presentada ni argumentada. Simplement la contextualitzaré tot remeten-vos al recital poètic que va tenir lloc a l'espai Terra Dolça la vigila de Sant jordi d'enguany.

Tiro de la cadena

i el wàter regorgita

tot el que jo no m'empassava;

també un moc

que llenço en un gargall

que llepa, a hores d'ara,

la tifarada de vaca

-una tifa grumolada

que llisca gola avall

amb aquella punta de llàpis,

aquella banya de croissant

que m'esguerra l'annus.

En el pitjor dels casos,

una burilla resseca

amb forma de coagul cristal·litzat

a l'aixella del nas.

Tota aquesta incomditat

és tot aquest llastre

de fer-se a un mateix

en no se sap quin costat

de la tassa del wàter:

ingent filigrana

-l'acròbata no en sortirà il·lès,

tenim fam

però no arribem a la mort;

vivim, naixem i fins ressuscitem

en tot aquest costat del paradís

i memòria del subsol.

L'escrot.

En aquest fals tirallongues

pels conductes de l'escatologia

hi faltava el fabulós

efecte onomatopeïc

de dir ben fort

i ben alt

dita paraula.

Foradem l'himen!

Ben alt!

Ben fort!

amb l'escrot!

L'escrot! l'escrot! l'escrot!